Llegendes, Catalogne, 2025
Hi ha, a cada territori, relats que no moren mai. S’amaguen en els plecs d’un vestit de festa, entre les pàgines d’un llibre vell o en el murmuri d’una àvia. Creiem que han estat oblidats, però continuen allà, amagats sota la llengua, a punt de reaparèixer amb la primera espurna. A Catalunya, aquest teixit antic va quedar llarg temps en silenci. Sota la dictadura franquista, la llengua fou reprimida, les tradicions emmordassades. Però després de la mort de Franco, tot un imaginari va tornar a circular. Les figures mítiques del territori — pirates, bruixes, gegants i bèsties fantàstiques — van reviure a les cercaviles i a les escoles. Aquest retorn no només ha revifat una memòria cultural: ha tornat a donar veu a la infància i a la identitat lliure.
​
Ja havia dut a terme un projecte al voltant de les llegendes a les Illes Fèroe, però és aquí, a Catalunya, on he sentit la força particular d’un context històric encara vibrant. Treballant amb els infants, parlant amb les famílies, he anat comprenent que explicar històries aquí no és una simple distracció: és un acte de memòria, de resistència suau, de reapropiació. Els relats d’abans han tornat a estar vius perquè havien estat silenciats, i potser per això encara cremen als cors. Amb els infants de la província de Tarragona, hem llegit aquestes llegendes catalanes, de vegades conegudes, de vegades oblidades. N’han extret dibuixos, formes noves. Junts, hem fabricat vestits, somiat llocs i posat en escena les seves reinterpretacions.
​
Cada imatge és el fruit d’aquests moments compartits: una empremta d’aquesta co-creació fràgil i alhora viva. Ben aviat, aquest projecte va esdevenir més gran que jo. Les famílies s’hi van implicar, els pares van cosir, van proposar, van acompanyar. Els veïns van deixar llocs, materials, temps.
Feu clic a la imatge per descobrir la llegenda que l’ha inspirada.
Un impuls solidari es va formar, com sovint passa aquí, a les festes tradicionals on cada associació s’organitza al voltant d’una criatura o d’una dansa. Aquestes organitzacions catalanes, que reuneixen les generacions al voltant de les bèsties de cercavila, m’han colpit profundament. Porten dins seu una cultura de la transmissió viva, del col·lectiu en acció, on cada infant, avi, adolescent té un lloc i una veu.
​
Sovint he pensat que les llegendes no estan fetes per explicar el món, sinó per habitar-lo d’una altra manera. Quan era petita, els contes i els relats fantàstics eren els meus refugis. Hi trobava claus per travessar els moments foscos, que es convertien en escapades silencioses. Fotografiant aquests infants, he reconegut aquell mateix refugi: un espai on es pot modelar la realitat a la pròpia manera, encara que sigui breument, encara que sigui jugant. Les llegendes tenen això de preciós: ens connecten amb allò que Joseph Campbell anomenava els arquetips universals, aquest fons comú de relats que cada cultura declina a la seva manera.
​
Aquí, a Catalunya, prenen colors concrets, un gust de foc de llenya, de pols de poble, de festa de tardor. Però parlen, com arreu, de pors antigues, de metamorfosis i de coratge. A través de l’objectiu, intento captar no només una sensació a través de l’espectre de la infància, sinó una memòria que circula. Una memòria que s’encarna i es transmet no pas per fixar el passat, sinó per convidar l’imaginari a tornar a les nostres vides. Perquè els infants que creixen avui puguin, al seu torn, inventar els seus propis camins dins la boira del món.
